La memòria del lloc
"Per a socórrer i extingir als captaires [...] se'ls ha d'adoctrinar en la teoria de la seua professió, [...] perquè en el decurs d'un any o 18 mesos es pose en estat de guanyar la vida amb el treball de les seues mans".
Això era el que feia falta, segons un informe de 1800, per a atallar d'arrel el rampant problema de la pobresa i la mendicitat. I eixa és la idea motriu acatxapada en els orígens socials i arquitectònics de la Casa de la Beneficència. Una institució que va nàixer de la confluència de tres factors: la iniciativa del general Javier Elío de patrocinar, en 1815, la creació d'un establiment assistencial; la promulgació de la Llei de Beneficència de 1822 i, ja en 1835, la desamortització eclesiàstica propiciada per Mendizábal.
En origen, l'edifici de La Beneficència va ser un convent d'agustins, fundat en 1520 i ocupat posteriorment per religiosos franciscans, dedicats a la veneració de la corona d'espines, d'ací el nom del carrer Corona. En 1873 l'edifici es va eixamplar i va reformar estructuralment el conjunt gràcies al projecte de Joaquín María Belda Ibáñez, en el que s'oferien solucions arquitectòniques consonants amb les noves idees de control social i higienisme. Destacava en el projecte, i continua destacant, la construcció de l'Església de la Beneficència, que va adoptar i va adaptar una decoració eclèctica (elements neogrecs, neoromànics, etc.) d'estil bizantí, molt d'acord amb el nou art religiós promulgat des de França per Téophile Gautier i portat a la pràctica per Léon Vaudoyer en la catedral neobizantina de Marsella (1856-1893) .